HONORÉ: "TRASLLADEM ALS NOSTRE FILLS LA FILOSOFIA LABORAL. APLIQUEM LA CULTURA DEL PERFECCIONISME"

Us recomanem aquesta entrevista a Carl Honoré, publicada al portal Sportmagister. Honoré és un escriptor i periodista canadenc que ha escrit Bajo presión, un llibre a favor del sentit comú a l’hora d’educar els fills. Arran d’un comentari d’una professora del seu fill, Honoré es va adonar que estava a un pèl de convertir-se en un d’aquests pares ansiosos i insegurs obsessionats a fer del seu fill petit el millor pintor de l’univers. De les seves reflexions i investigacions va sorgir Bajo presión (RBA).

L’entrevista: “Els límits són necessaris perquè donen seguretat al nen”
El seu llibre no és un manual per a pares, sinó una denúncia de la sobreestimulació a què estan sotmesos els nens avui.Sí. Els adults segrestem la infantesa d’una forma mai no vista al llarg de la història i, des de l’instint d’intentar fer el millor per als nostres fills, hem caigut en l’excés, la qual cosa provoca un efecte negatiu, tragicòmic. Perquè encara volent el millor, la forma que eduquem a nostres els provoca problemes de salut mental, física…

Potser el que s’intenta és preparar-los de la millor manera possible perquè puguin sobreviure en una societat molt competitiva.Traslladem als nostres fills la filosofia laboral. Apliquem la cultura del perfeccionisme, que té relació amb la del consum, la que ens ven la idea que tot ha de ser perfecte, la casa, el cos, les vacances, els nostres fills… La cultura del managment contagia tota la nostra vida, i tot acaba reduït a objectius i metes. Tenim por, però no som capaços d’adonar-nos que les incerteses i els dubtes són ingredients bàsics de la tasca d’educar els fills.

També passa que els pares projecten en els seus fills les seves pròpies frustracions.
Molts pares viuen a través dels seus fills. Els seus èxits són els nostres i els seus fracassos també. Estem massa involucrats en la vida dels nostres fills. En certa manera els nois han passat a ser el meu mateix jo, un projecte de vanitat. La línia entre pares i fills s’esborra, la família es democratitza, i això està molt bé però, alhora, desapareix la línia que divideix el paper de cada un. Quan això passa, una cosa tan important com la disciplina, les regles, el saber dir “no”, el tirem per la finestra. Els nens necessiten límits per sentir-se segurs i també per espavilar-se en la societat i per relacionar-se amb els altres.

Pot ser que els pares es preocupin pels seus fills en lloc d’ocupar-se’n.Aquesta és la meva tesi. Els nens no estan amb els pares. Els pares menyspreem el petit, el simple, el barat, i els nens el que més necessiten és la nostra presència, atenció, que estiguem. Aquesta és una línia fàcil de creuar. La major expressió de l’amor cap als nostres fills és estar amb ells. Quan la paternitat acaba sent un encreuament entre el desenvolupament d’un producte, un projecte laboral, i l’esport de competició tots sortim perjudicats, pares i fills, perquè ens estem negant els principals plaers, com compartir, que estar, riure…

Conèixer-se?
Sí, conèixer-se. La paternitat és un viatge cap al descobriment i com tots els viatges comporta incerteses, dubtes, errors. La gent que accepta això transforma la paternitat i la maternitat en una aventura molt rica, molt més interessant això que fabricar un producte. El resultat llavors són nens més complets i més sans.

Els docents es queixen que no poden amb els nens perquè arriben sobreprotegits de casa.No només això. Els nens no accepten les normes però tampoc les crítiques. Estem en un canvi cultural molt ampli, que és el de la cultura del no envellir mai, la glorificació de la joventut, del “peterpanismo“. És bo sortir d’aquesta idea que el mer fet de ser pares ens limita la vida, però ens oblidem o tirem per la finestra la que pares i fills tenen papers diferents. Els professors estan en una espècie de carrer sense sortida. Els nens no saben comportar-se i els pares no saben el que volen, sempre estan preocupats. Tenim molts senyals que hem perdut la brúixola i el control en la criança dels nostres fills. Ho veig en l’entorn social de Londres. Els pares sempre estan vigilant el col·legi amb lupa, pendents que la mestra s’equivoqui. Sempre estan com a helicòpters sobrevolant el col·legi, i això als nois els fa mal, els perjudica i els preocupa. Tenen por, per exemple, que el seu pare els miri els deures. L’empenyorament en donar-los el millor, fer de els els millors, és lògic, però els estem negant una cosa molt important, i és que aprenguin a escapolir-se de situacions complexes i difícils, en les quals no seran els millors. Amb la nostra actitud els impedim que aprenguin a espavilar-se bé en la vida.

A vostè l’hi van ensenyar?.Jo vaig tenir una educació bastant bona al Canadà, i encara que també em vaig veure immers en alguna situació que no m’agradava, els meus pares no van intervenir, van deixar que s’espavilés. En els últims anys de batxillerat vaig tenir un professor de Biologia que odiava, però havia de continuar estudiant l’assignatura per acabar el batxillerat. D’aquesta experiència vaig aprendre moltes coses, entre elles a portar-me bé amb algú que no m’agradava. Si als nostres fills sempre els donem les circumstàncies perfectes no els preparem per al món real.

Ens preocupem en excés la formació acadèmica i esportiva dels nostres fills i ens oblidem de l’emocional?.És que l’acadèmic i l’esportiu és més fàcil i el saldo és més visible. L’empatia, la generositat, la solidaritat no les pots posar en un currículum. Educar en aquests valors és més difícil i costós. Un dels resultats d’obsessionar-se amb la hiperactivitat dels fills és que reforça l’egoisme i es veu a l’altre com un rival, com a algú que li pot treure el lloc a la universitat, en l’equip de futbol… Estem creant consumidors egoistes i això l’hem de canviar. El mercat demana persones creatives, que sàpiguen treballar en equip i nosaltres estem educant nois que no saben fer això. El futur està en la creativitat i ni el nostre sistema escolar ni la nostra societat no els forma per a això, al contrari. Són nois que sempre tenen la resposta correcta, no saben crear, només aprenen la recepta que els ensenyem. Cal tirar la recepta i donar-los espai per ser creatius.

Els pares no posem límits però busquem ” supernanis” que els posin per nosaltres o ens ensenyin a posar-los. Tenim por d’enfrontar-nos amb els nostres fills?.Hem arribat al punt de contractar consultors en paternitat. Tornem a la por, que és en l’arrel d’aquest moment cultural. Hem perdut la confiança en ser pares. Quan els nens neixen ja ens hem llegit 50 llibres sobre la paternitat, hem anat a classes, ens hem amarat d’articles sobre això. Aquest bombardeig de consells, de vegades contradictoris, fa que la nostra confiança sigui molt més vulnerable. Se suposa que l’objectiu de tota aquesta indústria és donar més confiança, però paradoxalment hem perdut la capacitat de buscar la veu interior que tots portem dins. Coneixem millor els nostres fills que ningú, tanmateix els eduquem com si ens fes falta llegir un manual d’instruccions o mirant el que fa el veí. Ens deixem portar pel corrent de pànic i perdem aquesta veu interior. El llibre el vaig escriure per recuperar la confiança en mi mateix com a pare.

L’ha recuperat?.Sí.
Ha millorat la relació amb els seus dos fills?.Sí. M’assec més relaxat amb ells, no estic tan amoïnat. No estic sempre atent, els deixo més al seu aire i la veritat és que tenen passió pel que fan. La meva filla, per exemple, balla flamenc. Li encanta i es diverteix.
També fan activitats extra escolars?.Sí, però les que els agraden. Amb freqüència els nois fan les activitats extra escolars que els seus pares volen o, en el cas dels adolescents, per armar un currículum impecable.
Els nens són més feliços ara que abans?.És molt difícil respondre a això. Hi ha molts indicis de què no, i això es veu en l’augment dels problemes psicològics i l’enorme quantitat de nois que reben medicaments per controlar el seu estat d’ànim. Això és molt mal senyal. Hi ha una gran felicitat falsa, tant entre adults com entre nens, que és un producte del consumisme. Comprem un ipod nou o l’última minifaldilla de Prada per ser feliços, però això genera felicitat? No. És una felicitat artificial, poc profunda, no duradora. Espero que la crisi financera ens ajudi a resituar aquest materialisme sense límits al qual hem arribat i ens faci reflexionar. Menyspreem el senzill, el còmode, el simple, aquest bastonet amb què el nostre fill pot jugar durant hores. Ens sentim malament si el nostre fill no té una joguina electrònica de 85 euros, no només perquè l’el té el fill del veí, sinó perquè a la caixa ens diu que és molt útil per al seu major desenvolupament cognitiu. El mercat manipula les nostres pors, les nostres angoixes per vendre’n més i més. Què passarà ara quan la gent deixi de tenir tants diners? Amb una mica de sort recuperarem el bastonet i ens adonarem que això sí que té un efecte sobre el desenvolupament cognitiu del nen.

Entre aquesta actitud excessiva i el passar dels nens, no fer res, on aquesta el punt intermedi?.Aquesta pregunta és incontestable. El punt d’equilibri és diferent en cada cas. No hi ha una actitud perfecta. Ara estem en l’excés i del que es tracta és en cas de traslladar el pèndol cap a l’equilibri. Jo no puc dir a la gent el que ha de fer, però sí que apuntar els indicis que indiquen quan no s’està en la bona direcció. Quan els nens no parlen de les activitats extraescolars, quan tenen ulleres, problemes de salut, dormen malament o s’adormen al cotxe entre activitat i activitat, és que alguna cosa no va. Cal posar límits a la pressió social i tractar d’ubicar la brúixola personal de cada un perquè el teu fill faci el que més li convingui a ell i no al veí o a la teva companya d’oficina. Cal aplicar el sentit comú.

Aquest sentit comú no sempre es troba.Ser pare és difícil, dur i aclaparador. No és un somni de vacances. El problema és que en lloc de pensar i acceptar que tot sortirà bé, invertim en el lloc equivocat.